Perdó per demanar perdó

No suporto la Catalunya que demana perdó. Ens passem el puto dia demanant perdó a Espanya.

S'ha de ser subnormal. Espanya té molta mala llet, té més poder i més mitjans que nosaltres. Marca l'agenda, i decideix sobre què i com es parla. Això ho veu Serafín Zubiri.

I nosaltres caiem de quatre grapes en la trampa. Sempre. Un català diu alguna cosa i la brunete tritura carn fins que es dóna per satisfeta. Això és normal: són uns cabrons, tu i jo ho sabem. El que no és normal és que des d'aquí caiem a la seva trampa, els hi donem la raó i a sobre demanem perdó (rodólí!) com col.legiales enganxades copiant a l'examen de mates.

En canvi, un espanyol diu una bajanada i aquí no passa res. I una puta merda, home. Que se'n vagin a prendre pel cul, aquests malparits. Prou de demanar perdó, subnormals. Dialogar? Sí, però només amb qui vol dialogar. Amb la resta? Un parell de collons.

Com a Gladiator, quan l'enemic és molt més poderós, només hi ha una tàctica: unir-se, no fer ni mitja concesió i resistir. Vindran temps millors. Però abans cal que els enemics sàpiguen que si comencen a jugar brut, nosaltres no ens apartarem. Ans al contrari, que els hi caurà una pluja d'òsties que no sabran avenir-se.*

*quedi clar que això no és un elogi de la violència, amb uns mitjans que defensessin el país i uns catalans amb orgull i dignitat ja en tindria prou.