Balanç fiscal del 2008

Bé, arribats a aquest punt toca fer balanç d'aquest irregular 2008.

El més important: el futbol. Ens deixa un any de mort i ressurrecció basalunista. Ah, i el Dani Alves. Que l'esperança regni en els vostres cors.

Per la resta, la boina d'Espanya segueix imposant-se, la subnormalitat continua excel.lint al nostre país i traguem arbres de nadal sostenibles mentre anem a menys de 80 com idiotes.

Però seguim resistint, continuem plantant cara a tant fill de puta, l'Armaggedon ens ha agafat amb feina i no hi ha mal que cent anys duri.

Així que, a l'espera de millors moments per a la nostra revolució, aprovo els comptes de 2008 i dono per tancada aquesta reunió de l'elit intel.lectual que manté encesa la nostra dignitat.

Que corri la coca. Lucy, ja et pots despilotonar.

Bon 2010, amics.

Entre la incompetència i l'incivisme

Arribes de sopar amb uns amics, i a la porta del pàrquing hi ha uns tios mamant o drogant-se o vés a saber què. Obres les portes i aquestes triguen prop de mig minut en tancar-se, però l'empresa responsable diu que són només cinc segons i que és el mínim que es pot. Toca't els ous.

Puges a l'ascensor, que després de 4 mesos en una finca nova continua sense funcionar correctament.

Arribes a casa, és passada la mitjanit i sona de lluny una música infernal: hi ha una festa en una nau industrial, amb llums de colors i seguretes i tot. Has de trucar cada setmana a l'Urbana perquè els demanin de baixar la música, però clar, que deixin de cometre il.legalitats cada cap de setmana és massa demanar.

Surts al matí següent i hi ha una bici del Bicing tirada al costat de casa, just davant dels blocs de ciment posats per l'Ajuntament perquè els cotxes no passin i que han sigut destroçats i convenientment separats.

A la cantonada següent, fas una finta per evitar el vòmit d'algun subnormal i penses que vivim en un país dominat a parts iguals entre la incompetència i l'incivisme.

Fins que comencem a afusellar idiotes a trenc d'alba, és clar.

Botiflers

[1700; variant de botinflar, -at 'galtut']

3 p ext Dit del català que col·labora amb els enemics del seu país.

Creieu-me, un dia Roma deixarà de pagar traïdors. I aquell dia pagareu vosaltres.

Una petita llum

És divendres al vespre. No queda ningú. Bé, sí, una petita llum en un despatx. Té premis, prestigi, un equip amb gent molt potent i una cartera plena de projectes.

Podria viure de les rendes i oblidar-se de la feina per sempre. Però no ho fa. Crea, controla, tanca acords en anglès. És divendres al vespre i ell apagarà els llums.*

*post dedicat a la Catalunya que treballa, la Catalunya que matina, la Catalunya d'eina i feina, cada cop més desterrada, cada cop més exiliada dins del nostre país.

A 12

Oh sí.

PD: Casillas, perd temps ara com una nena.

Perdó per demanar perdó

No suporto la Catalunya que demana perdó. Ens passem el puto dia demanant perdó a Espanya.

S'ha de ser subnormal. Espanya té molta mala llet, té més poder i més mitjans que nosaltres. Marca l'agenda, i decideix sobre què i com es parla. Això ho veu Serafín Zubiri.

I nosaltres caiem de quatre grapes en la trampa. Sempre. Un català diu alguna cosa i la brunete tritura carn fins que es dóna per satisfeta. Això és normal: són uns cabrons, tu i jo ho sabem. El que no és normal és que des d'aquí caiem a la seva trampa, els hi donem la raó i a sobre demanem perdó (rodólí!) com col.legiales enganxades copiant a l'examen de mates.

En canvi, un espanyol diu una bajanada i aquí no passa res. I una puta merda, home. Que se'n vagin a prendre pel cul, aquests malparits. Prou de demanar perdó, subnormals. Dialogar? Sí, però només amb qui vol dialogar. Amb la resta? Un parell de collons.

Com a Gladiator, quan l'enemic és molt més poderós, només hi ha una tàctica: unir-se, no fer ni mitja concesió i resistir. Vindran temps millors. Però abans cal que els enemics sàpiguen que si comencen a jugar brut, nosaltres no ens apartarem. Ans al contrari, que els hi caurà una pluja d'òsties que no sabran avenir-se.*

*quedi clar que això no és un elogi de la violència, amb uns mitjans que defensessin el país i uns catalans amb orgull i dignitat ja en tindria prou.

Estem amb tu

Evidentment.

Coses que penso fer a Londres

1-Clavar-me una pinta de guiness al pub mentre veig un partit per la tele

2-Jalar al Yauatcha

3-Passejar pel riu, parar a Borough Market i zumbar-me un bocata de xoriç

4-Veure la ciutat des de Primrose Hill

5-Donar de menjar els esquirols a Regent's Park

6-Comprar-me unes wambes Tiger

7-Jalar al Busaba

8-Llegir The Independent pel matí començant per la columna del Warnock

9-Tafajenar a l'HMV i que caigui el cd nou de The killers i un parell de sèries

10-Veure des del Vertigo 42 com la civilització avança

Farsant

[de l'it. farsante, íd.]

adj i m i f Que fingeix coses que pretén de fer passar com a veres.

Opinió de merda

Tertúlia a Can Basté: el tal Cuyàs, el tal Gomà, Antonio Franco -musa d'aquest blog- i un tio a NY.

Tema: la proposta que els immigrants puguin votar a les municipals.

Resulta que ahir l'enquesta del preacher Cuní va donar un brutal 90% en contra, i la del Basté un 78%.

Opinió dels tertulians -menys el de NY-: no entenem el rebuig. És una mesura fantàstica.

No ho enteneu?? Competiu vosaltres amb els immigrants pels mateixos llocs de feina? Quin és el ratio de població immigrada a Sarrià, Les Corts o l'Eixample, els barris on viviu i treballeu? Quants immigrants hi ha a l'escoles privades on estudien els vostres fills? I quants us trobeu a la cua de les vostres clíniques privades?

S'ha de ser molt subnormal per anar pel món alliçonant la penya sobre problemes que no et toquen ni de lluny. Vés a viure i a treballar a Salt, vés a Pomar, vés a Pubilla Cases i després en parlem.

Jo no sé si la mesura és bona o dolenta, de fet me la sua bastant, però el que m'indigna és la vostra capacitat impostora. Des de la vostra puta atalaia de la Diagonal tot és molt fàcil, cabrons.