Això és el cinema espanyol. Una subnormal de Cuenca vestida com una meuca.
Carmen Machi, Javier Cámara, el porter de "Aquí no hay quien viva". Ties bones que es despiloten a cada peli i que posen als putos goya com meretrius per després fotre el rotllo que no volen que les valorin pel seu cos. Tòpics. Travelus i mariques. Barris marginals filmats per tios que a la nit tornen al seu loft de Chueca per gastar-se en clenxes el que qualsevol treballador no guanya en un mes. Això és el cinema espanyol.
Ara imagineu a l'Antonio Resines fent de president dels EUA a The West Wing en lloc de Martin Sheen. O a Javier Cámara en lloc de Alan Shore a Boston Legal. O a Blanca Portillo substituint Glenn Close a Damages.
Bé, aquestes dues últimes suposicions no cal que les imagineu. Són reals i increïblement encara -pel que jo sé- ningú ha estat sentenciat a mort per atemptar contra el bon gust i la decència humana. Cine espanyol, quin oxímoron.
1 comment:
Que lluny estem de fer bons productes audiovisuals! L'altre dia, quan es va acabar l'últim capítol de la segona temporada de The West Wing, vaig aplaudir al sofà de casa. Com construeixen les històries, com combinen l'emocional i l'acció, com narren amb imatges, amb gestos... i, sobretot, sense cap mena d'efectes especials ni amb gracietes fàcils. Em trec el barret!
Post a Comment